L'experiència texana al SXSW d'aquesta primavera ha estat quelcom estimulant i revelador.
Afortunadament he pogut tocar amb anterioritat a altres llocs remots del planeta (Xile, Japó) i repetir en aquest cas a EUA et fa constatar dos coses: There's a whole world out there i No som ningú.
No és que cregui que sóc massa ningú, però el dia a dia, l'activitat musical que desenvolupo a Catalunya et fa sentir part d'un mapa musical habitual. Quan deixes aquest context, passes a fer un salt al buït esfereidor i alhora fascinant.
M'agrada passejar-me pel món buscant els contrastos i paral•lelismes amb tot allò que conec. Sóc observador de mena i disfruto essent part però també mirant des de la distància el que passa.
A Texas i concretament a Austin els dies del SXSW, s'hi manifesta el patró ja conegut de festival gros amb massa grups per a veure'ls tots. Amb les seves aglomeracions, freakisme popular, negocis en forma de núvol a peu d'escenari, concerts impossibles a hores impossibles i en locals impossibles i un llarg etcètera.
Pels qui no el coneguin és un festival amb més de 1500 grups programats i on no només hi ha música si no que està obert a més disciplines artístiques. Per tant està a l'alçada, malgrat sigui un tòpic, de l'escala americana de les coses. Un tamany obscè pel gust europeu.
Es desenvolupa en un nombre incontable de bars musicals repartits per la ciutat i un convention center que fa de punt de trobada de professionals. De les actuacions que vaig veure en destaco dues: Peter, Bjorn and John: tot anava bé fins que se'ls va trencar la guitarra i van tenir al públic esperant més de 10 minuts, desastre! i els UNI (pronunciat youandi), un nou hype del hip hop californià que malgrat la siesta de 10 minuts en la que vaig caure, em van agradar molt.
Com a representant català vaig palpar la dificultat (d'entrada) de ser reconeguts pel món (no ens ve de nou though). Quan pronunciaves la paraula Barcelona però, la boira marxava de cop. Cal saber utilitzar doncs les nostres armes.
Els concerts de Guillamino van ser estranys però divertits. La loteria del festival ens va tocar en forma d'emboscada freda. Una sala amb molt bona pinta, ben situada però amb doble fons. El concert de Guillamino era....al doble fons! Total que entraves a la sala i veies una banda tocar, però si seguies caminant hi havia una altra sala al darrera on hi havia un altre grup tocant: nosaltres. Quina pena! Tot i així ens vem currar la promo a l'americana, amb en Jordi, el manager, a la porta, repartint flyers i donant veus del concert.
Els altres concerts eren de collita pròpia i van ser igualment curiosos, un parell de locals "Lynchians" i perduts a Houston i Dallas on varem ser rebuts amb calidesa per l'underground més mutant d'aquelles ciutats.
El bolo més multitudinari que vaig fer va ser com a DJ a la festa de Redbull Moon Tower, en un hangar d'avions a les afores de la ciutat. Allà si aplegava força gent inclosos la Marisol i en Xavier de Catalan Music.
Crec que el més important que n'extrec és que després de pujar una muntanya a casa, posem per exemple un Puigmal o una Pica d'Estats, surts i veus que has de pujar un K2 o un Aconcagua. En fin, que la pedra per picar mai s'acaba.
Però això lluny de desanimar-me, m'encoratja! El SXSW és un festival on cal repetir.M'ha quedat clar que una primera internació ha de seguir-la un segon round on, amb coneixement de causa, pots mirar de trobar els millors locals per tocar i intentar ser-hi més present en forma de més actuacions sobretot a 6th (el carrer pincipal).I sobretot fent feina tot l'any i no només limitar-te al SXSW, i això és el que anem fent.
Així doncs, us emplaço a un proper capítol d'aventures i desventures de Guillamino al món dels Festivals d'Ultramar on seguirem "cortando maleza!".
Cambio y corto.
Guillamino
