Giulia
Valle és una de les artistes amb més projecció internacional del jazz català
actual. Però fins i tot amb el seu bagatge, una gira per Corea del Sud suposa
tota una experiència. Fins allà va viatjar, amb el suport de Catalan! Arts, la contrabaixista i compositora amb
el seu quintet (Martí Serra: saxo soprano i tenor; Gorka Benítez: saxo tenor; Marco
Mezquida: piano i teclats; David Xirgu: bateria) per actuar al Festival Jarasum
de Gapyeong i a altres sales del país asiàtic, i ara comparteix amb Catalan!
Arts les seves impressions.
Valle
reconeix que “no coneixia res de l'escena jazzística a Corea. De fet, encara
estic peix en aquest sentit, però, tal i cóm m'esperava, vaig notar tota la
passió que tenen allà per aquesta música, així com el respecte cap als músics
europeus i americans”.
La
música de Giulia Valle mostra un ampli ventall d’emocions sonores, plena de
matisos; és un jazz imaginatiu, imprevisible i impactant. Quines reaccions va
generar el seu estil? “El públic coreà (jo diria asiàtic, en general) té moltes
ganes de rebre propostes musicals d’avantguarda i la veritat és que són
realment molt receptius i entusiastes. De fet, et tracten amb molt d’afecte,
demanen autògrafs, compren els discos, els encanta fer-se fotos amb els músics.
Et sents como les estrelles del rock and roll! Recordo que després de
l'actuació al Festival Jarasum, una dona es va acostar al David Xirgu, li va
mostrar que tenia tots els seus discos i li va demanar que els li signés!
Aquesta dona estava realment emocionada”.
L’estada
a Corea va permetre Giulia Valle tenir un primer tast de l’escena musical del
país. “Tant al Festival Jarasum com a l'enregistrament que vam fer per a la
televisió coreana (Ibs) vam coincidir amb un altre grup de músics europeus, però
liderat per un bateria coreà. La veritat és que en el jazz el llenguatge és
bastant universal i sovint es pretén copiar un estil musical molt semblant a l’americà.
Vaig tenir la mateixa impressió el primer dia, quan vam actuar en un petit club
de jazz després d'un quintet de joves coreans. Tot i que entenc la necessitat
d'haver de copiar un estil, sobretot quan t'estàs formant, crec que és molt
important no passar per alt les teves arrels, la teva cultura, el teu folklore
personal. Això és el que més valoro en un músic. Em fa l'efecte que els asiàtics
són grans imitadors en aquest estil de música, però poc arriscats a l'hora de
introduir-hi la seva essència. Un petit apunt, però: aquí, a Barcelona tenim un
contrabaixista japonès, Masa Kamaguchi. Aquest sí que realment, a part de ser un
virtuós, és totalment kung-fu tocant. L'excepció que confirma la regla?”.
Tot
i aquests comentaris, la contrabaixista reconeix que una visita de pocs dies no
permet tenir un coneixement més a fons del panorama musical d’un país tan
llunyà com Corea. “La majoria dels grups que participaven en aquests
esdeveniments eren europeus. I, de fet, el que explico és una impressió forjada a
través de les visites a Internet i de músics japonesos o xinesos que vaig tenir
oportunitat d'escoltar durant les meves estades a Nova York. M'hagués encantat
relacionar-me més amb el gremi artístic de Corea, però és cert que quan estàs
de gira no hi ha temps per res més que preparar-te per l'actuació, fer proves
de so, organitzar les coses de la millor manera possible, en definitiva”.
Una
gira sempre dóna peu a anècdotes i vivències curioses, i aquesta gira per Corea
no en va ser excepció. “Vam tenir una road manager/ traductora molt maca, la
Sora Jeon. La pobre anava de cul, i era la primera vegada que feia aquesta
tasca (a sobre, cóm a voluntària!). Ens va agafar molt d’afecte i nosaltres a
ella. Pel
que fa al menjar coreà, és molt picant! I en Xirgu i el Marco Mezquida van
tastar un plat de larves! Que intrèpids, jo no em menjo una larva ni que em
paguin...Podria explicar-vos més coses, però totes són llunyanes per a mi. Quan
viatjo amb el quintet l'única preocupació és la música i que tot surti rodó. En
aquest sentit, passo nervis i sovint em perdo la part lúdica i d’exploració
dels viatges. Després torno a Barcelona totalment esgotada. En aquest cas,
encara més, perquè van ser vuit dies i el viatge de tornada va durar 32 hores! El
que sí et puc dir amb certesa és que tant els concerts cóm l'enregistrament a la
televisió van anar molt bé. D'això, és tractava, al cap i a la fi. Esperem que
hagi servit per obrir el mercat asiàtic”.
Fotos cedides per Giulia Valle